Una rosa per Plató
Bevíem i xerràvem a la festa major del poble. Duies un vestit de verd primaveral, estampat de flors, i jo anava tot de negre, amb una petita rosa al pit. Estaves tant fantàstica que no podia deixar de mirar-te als ulls i sentir-me insegur, dèbil i tremolós. No recordo de què parlàvem, tampoc hauria pogut recordar-ho després d’aquella nit. Durant el nostre joc de paraules, algunes sense sentit, anava fent glops cada cop més profunds; necessitava armar-me d’aquell valor que t’atorga l’embriaguesa per declarar-me i dir-te que sóc un estúpid. De cop, la cobla que harmonitzava la vetllada va tocar la nostra cançó. Vam deixar la beguda allà i ens vam apropar al centre de la pista, camuflant-nos entre totes les parelles que dansaven, enamorades, el compàs lent de la balada. Els vam imitar i tu recolzares el teu cap sobre la meva espatlla dreta; i vaig tancar els ulls. La teva escalfor m’embolcallava d’una aura que em feia sentir invulnerable; feies olor de gessamí. Quan la cançó va