August Impera

Deixem enrere un any curiós, singular - hi ha qui diu de canvi – que podria suposar un abans i un després en el desenvolupament d’aquesta, la nostra societat. I sembla que, lluny de dir adeu, ja que ens vol acompanyar al llarg del pròxim, potser per por a ser oblidat massa ràpid. Que no pateixi; el recordarem. Mentre que algunes persones hem perdut d’altres que eren molt estimades per nosaltres, d’altres veuen com una nova forma de vida creixerà a partir d’ara al seu costat; i és que allà on hi ha tenebres, sempre hi haurà llum. I mentre unes flors es panseixen i ens diuen adeu a l’hivern, els que vivim hem de fer el cor fort per ajudar a créixer les noves plantes que vindran a la primavera. Els que no hi són descansen, i ens deixen aquí sols, vivint, patint la nostra existència. Una realitat que no acompanya i que demostra, cada cop més, les coses que hem de canviar com a societat: si l’any és “diferent” perquè nosaltres hem continuat actuant com sempre? Hem delegat responsabilitats

  ¿Es por mí? – te pregunto mientras me miras con ojos distantes y, desconozco el motivo, pero no consigo que mi voz llegue a ti. Da igual cuanto grite; cuanto intente demostrarte que busco una respuesta a aquello que impide que todo vuelva a ser como antes, cuando éramos jóvenes y jugábamos los dos sin preocuparnos de lo que viniera. Sin que nadie supiera nada; solo los dos. Se que la fastidié.  Me atreví a cruzar esa frontera que convierte los amigos en amantes y a los hombres en animales sin sentido, pensando que solo sería otro juego más, inocente y risueño, como prueba del vínculo que creía que existía entre los dos. Y ese fue mi error. Pues esa misma noche comprobé, con mi propia piel, esa oscuridad que se gestaba en tu interior, deseosa de salir y de romper lo que habíamos construido. De cortar ese cordón que nos unía como amigos y de alejarnos para convertirnos, aunque de distinta manera, en simples conocidos. En simples seres que se encuentran, se saludan y se van por do

Era de nit i em trobava a la barra del meu bar preferit ofegant les penes amb un whisky amb gel, aleshores aigualit, mentre meditava sobre aspectes de la meva vida i del meu passat. No sóc gaire avesat a beure però hi ha cops que un home agraeix una bona copa i una estona d’intimitat amb els seus pensaments. A mesura que l’alcohol degenerava les meves reflexions, vaig adonar-me que era tard i que havia de tornar a casa. Després d’un sospir, vaig acabar-me d’un glop el got mig ple d’aquell líquid daurat que no va tardar en escalfar-me el cos i en irritar-me la gola. Realment no tolero aquestes begudes. Un cop m’havia acomiadat de l’amo del bar vaig sortir del local. La lluna, rodona i del color de l’argent, il·luminava el meu camí. Tot i estar cansat i ebri vaig decidir agafar el camí més llarg – volia gaudir del deliciós estat en que em trobava. Realment no sabia el que em deia; mai he tolerat l’alcohol. Enmig d’aquella decadència alcoholitzada vaig començar a improvitz