August Impera

Suenan tambores de guerra dentro de mi cabeza. Una canción épica ordena que me levante y chille todo lo que llevo dentro; que despierte y que empiece la batalla. Los enemigos se encuentran a fuera, esperando que decida, de una vez, realizar mi camino. Ellos atacarán cuando avance y presente las armas; no actuarán vergonzosamente, ni se avanzarán. Eso los honra. He estado en letargia demasiado tiempo y me ha hecho más daño que bien. Tengo que espabilar y coger las riendas para poder conseguir eso que tan pacientemente he esperado. Ellos han respetado mi territorio y tienen que ser recompensados. No me puedo permitir perder más tiempo. Tengo que despertar. Tengo que abrir la puerta y empezar a cantar esa canción que ha comenzado todo este estallido. Es momento de luchar por aquello que todos necesitamos: ser felices. Porque la felicidad se gana, al menos para la gente como yo; hijos de la tierra que tenemos las raíces plantadas, aunque hayamos olvidado quienes somos. Por eso debemo

He querido y estado con mujeres pero nunca la olvidaré. A ella, mi musa, a quien tuve la desventura de amar y que el recuerdo de sus curvas me sigue torturando. A ella, que con su melena de león me incitaba al salvajismo en su estado mas puro y era capaz de controlarme como un cachorrito con tan solo pronunciar mi nombre; hasta con una simple mirada bastaba para ponerme los pelos de punta y hacerme sentir un niño indefenso. Esa mujer que ya no está y que las otras no pueden suplantar; esa mujer que, a pesar de que se fue, Él me sigue torturando provocando las circunstancias que despiertan esas viejas emociones, ya sea mientras paseo por la calle; cuando miro a otras; en ese momento que el cerebro le da por jugar; en mis sueños. Pero yo ya no quiero nada, solo dejar que todo fluya y ese tapón se desvanezca y deje que todo salga, que se escape de mi cuerpo y que esas emociones que no necesito desaparezcan. No las quiero y reniego de ellas. Porque ella se fue; ella no estará.

Recuerdo que era pequeño y buscaba algo. No era a mi madre, que no estaba en casa, ni tampoco el consuelo de mi hermano, cerrado en su mundo y en el que no me era permitido entrar. Tampoco podía ser a mi abuelo, que aparecía a la hora de comer y solo podía soltar algún u otro comentario cuando la cabeza le permitía razonar. ¡No! ¡Yo buscaba mi propio mundo! Esa fortaleza olvidada; aquel paraíso escondido en mi consciencia infantil que buscaba desesperadamente un lugar donde perderse y que me protegía de la realidad que me rodeaba. Lo reconozco, no me gustaba ese sitio. Lo negaba y me aferraba a mi imaginación para construir algo más agradable y confortable que me permitiera lograr cualquier merito mientras me protegía de cualquier amenaza. Fue entonces cuando surgiste tú, pequeña criatura, aunque no resultaste aquello que un niño hubiera deseado. Aparecías en mis sueños, buscándome para llevarme al mundo de fantasía onírico que mi búsqueda frustrada había dejado atrás. Me hacías promes

Em repeteixo aquesta pregunta cada cop que veig la meva ombra tremolar. Tots tenim una identitat que se'ns dona quan naixem i una altra que ens anem construint mentre creixem i les circumstàncies que ens ocorren succeeixen, causant fluctuacions en el nostre ésser que canvia i es defineix a partir d'alguna o altra influència externa, ja sigui com a reclam, o com una ancla on vagi dirigida la nostra consciència. Però qui som realment? I si existís una tercera identitat, amagada en plans més eteris de la nostra consciència que lluita per manifestar-se i esdevenir senyora de la nostra voluntat i de les accions que la segueixen? Sempre que em faig aquestes preguntes noto com quelcom de dins meu es remou i crema, provocant-me un desig d'escapar i meditar a algun lloc abandonat de la mà dels éssers humans, buscant aquesta essència perduda, no en aquesta vida, tampoc en l’anterior...qui sap quan vam perdre l’essència en pro de la convivència amb els altres.

Un cop desvestit i acomodat dins la banyera, vaig encendre la ràdio i vaig començar a netejar-me el cos per treure’m la pudor d’alcohol i de vòmit. Mentre realitzava l’acció, sonava la cançó Let’s Get It On de Marvin Gaye que, junt amb el record de la nit passada, em va provocar una necessitat de fregar més, doncs em sentia brut per dins. Mentre em purgava, la sinuosa silueta d’aquella noia em fou present fins que, al finalitzar, de dins meu sorgí una erupció de tipus volcànic on la lava – calenta, líquida, però consistent- va dibuixar una paràbola, un arc iris lactant que, en aterrar sobre l’objectiu, començà a descendir canonades avall; Ja estava net. Fragment de l'Obra Incomplerta "El Detectiu Costa", by OscarAugust

No ho nego, estava esgarrifat.  M'ofegava en aquell riu negre i corromput que manifestava les meves pors i em torturava amb imatges del passat que sempre he negat. Em perdia en les tenebres mentre cridava a veu desesperada un auxili que no arribava i desitjava aquella persona que no em venia a buscar. Quan vaig tocar fons i vaig enfonsar-me en el fang ja no sabia ni com em deia: havia perdut tota consciència de mi. Les imatges encara continuaven torturant-me però jo ja no hi era i restava perdut, deixant-me emportar per un riu que no sabia on es dirigia. Enmig de la foscor vaig poder albirar una llum, la procedència de la qual desconeixia. Aquella llum teixia fils daurats al meu voltant i  em donava aquella escalfor perduda que sempre he enyorat. Una calidesa que m'ajudà a recuperar la meva identitat i a incorporar-me. Però continuava sense saber on anar. De sobte, enmig del fang va aparèixer una flor. Una petita manifestació que m'indicava que era el moment de sor

El camí ha arribat a una bifurcació. És el moment indesitjable en que cal prendre una decisió i escollir entre continuar plegats, o separar-se i que cadascú recorri el camí que “suposadament” tenim establert. A vegades em pregunto si és que es dubta perquè tenim por del que esdevindrà i/o perquè no sabem si fem bé de marxar i abandonar l'altre. Si potser hi ha un motiu o si simplement és un joc d'atzar que ens manipula com a marionetes a mans del destí. El fat és un jugador nat de contradiccions que li agrada moure els fils de la vida i fer-hi uns quants nusos entre ells mentre que nosaltres patim les conseqüències. És un riu que no es pot saltar i que sempre cal ser valent per nadar-lo. És capritxós i es burla de nosaltres amb senyals poc clares que es manifesten en forma de nòduls, clavats dins de la traïdora aigua, i que creen confusió, evitant que pensem clarament. Però aquest camí s'ha d'escollir; s'ha de prendre una decisió: si no corre ràpid el temps, en

Les relacions van i venen, i venen i se'n van. En cap moment pots pretendre mantenir alguna més temps del compte perquè l'altra persona es cansarà i acabarà oblidant-te. Oblidant un vincle que realment em pregunto si existí o fou tot una fantasia meva, esperançat per trobar a algú amb qui viatjar en aquest camí. Hi ha amistats que et poden fer sentir més objecte que amic i que semblen no veure remei dins aquesta foscor solitària, on tampoc albiro interès per part seva de que vingui a recolzar-me o a ajudar-me a aixecar. Realment és d'estúpids ser bo esperant trobar algun tipus de sentiment recíproc i menys en aquestes situacions, ja que només estan subjugades a un sentiment d'ego, influït per les seves banalitats mundanes i que tampoc mostra interès en alimentar el foc de l'amistat que inútilment intentava alimentar; i que ara, per culpa d'aquesta frustració, només generen brases, que cada cop s'apaguen i que es refreden com si els haguessin tirat e

Tot i circular pel mateix carrer i compartir el mateix espectacle paisatgístic, cap dels dos éssers va mirar-se ni oferir cap paraula que suggerís el mínim aspecte de la seva concòrdia. Caminaven ràpid, com si tinguessin pressa per arribar a algun lloc; com si una petita espurna de dintre seu els incités a culminar el seu trajecte. Un apogeu que esdevindria amb la reunió dels dos enamorats en el seu petit món personal i que vetava l'entrada d'algú més que no fos ells, o que permetés intuir el que realment succeïa i que volien mantenir en secret. Un cop entraren, es tragueren la màscara que els oferia l'aspecte de desconeguts per poder manifestar la seva veritable aparença sense que ningú sospités el que realment eren i els actes que realitzaven. Tanmateix, com sovint succeeix en molts casos, es pot caure en el parany de la màscara i acabar creient-se com a real el rol que desenvolupes de cara els demés. És aquí on tornaven a ser desconeguts que caminaven pel c

Era una nit calorosa d'estiu, d'aquelles on no hi ha núvols al cel; d'aquelles nits, que podries comptar totes les estrelles que es troben en el firmament; d'aquelles nits, on la Lluna brillava com si el Sol la banyés d'argent i que, si poguéssim, intentaríem agafar-ne una part i no deixar anar mai la calidesa de tal bellesa... Ell es trobava estirat al llit, recolzat amb la seva estimada al costat i en silenci, mirant com la Lluna, que es trobava en el seu punt més àlcid els il·luminava amb un raig de llum platejat que entrava per l’estreta finestra de la cambra. Ell va agafar-li la mà i se la va acostar al pit: tenia por que ella s’escapés, que s’esfumés sense deixar rastre com un núvol eteri que escapa de qualsevol presó que intenta retenir-lo, i torna a alçar-se en direcció al cel obert . Era en aquell moment, quan els dos cossos s’unien, que es van mirar als ulls i, enmig d’un silenci breu però intens, van dir el que sentien. Tots dos van resar al te

Ets les dues cares de la moneda i jo un simple jugador. La tiro enlaire i, mentre rodola, l'estat indecís de les opcions que es donen tremola fins que cau al palmell de la mà per donar el resultat. Si surt cara és una falsedat que es mostra com un pallasso que pretén divertir el públic mentre l'aplaudeix entre rialles. S i surt creu és un simple rebuig ple de rancor o ignorància sense necessitat de   cap paraula, un simple gest o una indirecta són necessàries per fer desaparèixer qualsevol molèstia.   Al cap i a la fi, si l'atzar es controla desapareix. É s simple manipulació dels fets i ocultació de l a informació a un públic que tremola indecís per un resultat fiable o benigne. Una esperança malmesa i uns ossos esquerdats . Una cama perduda i un…

Tancat cada nit en un bar amb els llavis humits d’alcohol barat i acompanyat pels meus pensaments on sempre cau una pregunta que no puc contestar i una resposta que no puc oblidar.  Després de la ingesta excitada de begudes, m’endinso en un estat únic, on puc percebre un foc intern en el moment que la nit, cautelosa, es mulla amb la llum de la ciutat. Surto del local i deixo que el meu foc em domini; que cremi i m’encengui el cos mentre em trec el calçat, em giro i començo a córrer d’esquena amb la ment en blanc sense preocupar-me que tinc per davant i observant el que deixo enrere. De cop, se m'apareix una  taula corcada que sosté una copa de vidre mig trencada. Per la copa gotegen petites llàgrimes que criden i podreixen el moble. Tinc sed, desitjo la beguda que tinc davant; me'l puc beure i esperar a que el verí invisible faci efecte, desperti i m'acabi destrossant...però no és així Les begudes són com són, un cop les prens no pots evitar rec

Porque no hay otro peligro como la esencia de una mujer.  Cuando notas ese aroma atrayente, ese pequeño detalle de dulces sabores; esa rebelde pícara que tanto juega i que tanto quema en nuestros corazones....es esa esencia la que atrapa al hombre, la que lo corrompe, y la que lo destruye... Dame aliento para vivir un día más pues mi deseo se acaba, mi esfuerzo es inútil y aun así no consigo dejarte, oh pesadilla odiosa. Hoy te he vuelto a buscar entre mis deseos de poder y libertad mientras surcaba el mar perdido de mi cabeza y cuando estaba a punto de alcanzarte has vuelto a alejarte, dejándome el lamento con una lágrima caída, con un recuerdo de una lección tardía…dame aliento para buscarte un día…solo uno más..

Les llàgrimes lliscaven per l'arc de sant Martí.  El Sol no era feliç i havia arribat la nit.   A cada gota que queia es podia apreciar el llant, que temps abans havia sigut un somriure.   El Sol estava trist i s’amagava entre els núvols de tempesta.   Ell desitja la Lluna,   però aquesta tardarà en venir. Els núvols es mantenen   i el Sol s’amaga amb timidesa.   Són ells que ploren, perquè el Sol perquè esta trist.

Intentem buscar excuses dels moments més incomodes. Intentem semblar el que no som, com si la mala experiència la suportés algú altre que no som nosaltres i així evitar el cop. En realitat estem a dintre d'aquest personatge inventat, nus, sense cap roba ni cap vel que ens protegeixi, ignorant que el cop arribarà tard o d’hora.  Hi ha cops que el es concentra a dins el nostre cos i es manté alerta per quan toqui atacar. Sempre preparat pels pitjors moments de debilitat, com una lleona sigil·losa quan ataca la presa.  És un joc d'atzar on mai saps que és massa tard i aleshores has de començar un altre cop si no vols perdre, però a vegades és impossible començar i et negues a rendir-te fins que obres els ulls i t'adones que el joc no eixsteix en aquesta realitat. Aquest joc d'atzar que ens produeix incapacitat i impotència es troba dins el nostre cap en una realitat abstracta, "innocent" i moguda per la seva naturalesa que ens fa preguntar si domine

Sempre he pensat que una dona, com el bon vi, millora amb l'edat; per cada any que avança, més fermenta el llevat de la seva bellesa, donant un sabor exquisit a tal preuada delicadesa. Doncs parlo de tu, suau raïm edulcorant, que et queixes de manca de bellesa quan els "enzims" recorren les artèries a partir de la sang vinícola i fermenten el teu cos perquè pugui esdevenir dels més refinats del territori. Un vi amb cos és un vi potent, d'aquells que fa pujar la temperatura i fa que la sang circuli més ràpid fins arribar a desembocar en un seguit de maresmes plens de sensualitat i fervor  embriagadora que un no és capaç de controlar entre tanta exuberància i sensualitat. Una sensualitat que a vegades es descontrola i esdevé en bohèmia, capturada per aquest vi que no fa més que alimentar la imaginació de virtuosos. De pintors, d’escriptors i tot tipus d’artistes que acaben cedint davant el malefici de Dionís quan cauen immersos en l'alcoholisme i es neguen a d