August Impera

I de cop vaig despertar en aquell lloc inhòspit, envoltat d’una naturalesa descontrolada, salvatge, i amb una energia especial i alhora poderosa que dormia en les profunditats d’aquella terra. I enmig d’aquell mar verd em trobava jo, mig inconscient esperant que el fat establís, d’una vegada per totes, quin seria el meu final. Ho reconec, estava esgarrifat per la por de sucumbir. És aquí on acabarien les meves aventures? Ben mirat, aquell paradís en forma de gran selva era el millor lloc per deixar-ho tot enrere i poder descansar. Però encara hi havia quelcom que em retenia: una força que brollava del meu interior com una font de foc eteri que es repartia pel meu cos, en desconec els motius, m’animava a no caure defallit i a continuar. Tot per assolir l’última victòria desitjada. Aquell bosc podia esperar. Ja sabia que m’esperava un cop hagués acomplert els meus objectius. Ja tindria temps d’analitzar i experimentar amb la naturalesa d’aquell lloc; abans havia de tornar enrer

I és que a vegades, tot i no poder-ho evitar, succeeix. Aquell fatídic moment quan t’adones de que no pots lluitar contra una voluntat superior a la teva, quasi divina, que et nega adquirir aquella satisfacció personal que desitges i anheles, però que sense ella és impossible la realització de l'ésser complet. Perquè és així! La covardia va ser el meu malefici, la meva acció fàtua que va suposar la fi d’una obra que encara estava en el nus de la trama i que allargava com fos possible perquè no finalitzés. Perquè tenia por d'aquelles renovades sensacions, de les quals fugia, i que escalfaven el gel que segellava aquella petita part que pretenia evitar; que manifestava tal com era. Però vaig fer fallida i el gel es va fondre degut als meus sentiments contradictoris; i vaig perdre més que una persona; em vaig perdre a mi mateix. I des d’aleshores intento inútilment recuperar aquella beina que protegeix la meva espasa, inestable i perillosa. Però s’escapa; s’esmuny i m’evit

I és que sempre m’acabes atrapant, sensual trampa de desig, en un pou fosc i càlid, i em temptes a ignorar les advertències; a fer cas omís a qualsevol consell que em permeti aconseguir una possible salvació i pugui realitzar el vertader sentit de la meva vida. Però jo, captiu d’una força perversa i viciosa, acabo enllestint tot per poder penetrar aquell pou i poder banyar-me  en aquella aigua fosca, plena de desig i alhora de preocupacions, només per una felicitat falsa que no em correspon i que acabarà danyant-me l’esperit. Però aquest és el meu sinus: condemnat a repetir aquest error i ensopegar amb la mateixa pedra un, dos, tres, els que faci falta de cops fins que aprengui una nova lliçó i actuï en conseqüència  o fins que caigui en la depravació. Al cap i a la fi, aquest món intern de perversió i corrupció és quelcom que ja conec; és el meu treball a realitzar i una  falta que he de compensar.

Ho reconec, estava espantat.  Jo, que havia recorregut el món sencer en busca d’aventures i havia conegut les més secretes de les arts, seria derrotat per aquelles onades salvatges que descarregaven la seva ira sobre el meu vaixell. És que la mar brava es reia de mi? Ja havia estat embruixat però mai d’aquella manera. Aquell líquid vermell begut del calze conjurat que la fetillera em va donar, havia despertat la follia que dormia dins meu. Però què havia despertat? Imatges i siluetes de colors fantàstiques que decoraven tot allò que els meus ulls captaven. Poc a poc l’inconscient es manifestava i plasmava en deliris de conquesta, de temor  i de plaer. Aquell deliciós però fatídic estat em va fer navegar massa confiat fins que vaig perdre’m enmig de la mar, sense rumb, només acompanyat pel meu estimat vaixell i per una estranya cançó que tenia al cap i que no aconseguia oblidar. Cada cop que la desesperació i el dubte entraven en el meu cos, entonava aquella  melodia amb la com

- Dime joven. ¿Qué deseas? - Deseo las nubes; y poder besarlas sin que huyan. Acariciar su cuerpo algodonoso y nadar  sumergido en el agua que habita en ellas. Ese mar salado que las oscurece y les da la  apariencia que muchos temen.  - ¿Mar salado? ¿Acaso no es cierto que la lluvia nos llega con gotas dulces?  - He aquí lo que dice la leyenda. Si por bien nos llega la dulce lluvia que alimenta los prados  que cosecha el hombre e inunda los pantanos y ríos que aportan húmeda vitalidad, hay un  triste secreto escondido ahí arriba.  -¿Un Secreto? ¿Una Leyenda? Cuéntame mas pequeño; cuéntame lo que dicen los locos y déjame vislumbrar aquello que buscan los soñadores.  - Pues mire usted. En mi aldea, toda madre relata un cuento a sus hijos cuando son pequeños: Una historia sobre las nubes de algodón y de un reino que sucumbió al cielo; y de una princesa que sobrevivió y que llora, esperando aquél que la ayude escapar de una prisión que ella misma forjó, por miedo a est

Com et puc derrotar quan m’esquives? Penetres en els meus somnis; Jo, innocent, no sóc conscient de la teva presencia malèfica fins que, amb les teves arts diabòliques, aconsegueixes fer-te amb algú que estimo i aconsegueixes  fer-li mal. La sensació que em recorre el cos en aquell moment, aquella por de perdre’ls, es manifesta en la forma que et descriu. Com un home vell i amargat, aquell a qui els anys no han passat per alt: qui té una mirada d’odi i ganes de maldat. La silueta amorfa que t’acompanya em recorda aquell gat negre que tothom tem trobar-se a mitja nit; aquell familiar de la fetillera que embruixa els infants i que els utilitza pels seus conjurs per tal de treure’n profit. Estic estès al sol i observo, atrapat en etèries cadenes, com els tortures però la por que tinc, immersa dins el meu cos, no em deixa colpejar-te. NO! No és por cap a tu, sinó que aquesta sensació és por de no poder fer res al respecte; que te’ls emportis i que jo no hagi sabut, si més no, to