August Impera

Reconec una derrota quan la veig. Però si el cap ho veu, el cor es nega a acceptar. Sembla que la meva sort es decanta pels meus rivals. A vegades em pregunto si sap el paper que em toca jugar dins del meu propi destí. Tot va començar en una innocent nit d’estiu. La bruixa escarlata em seduí amb arts càlides, plenes de dolçor que revifà el desig que un cop vaig negar. Fou aleshores quan vaig saber, que em tenia atrapat en una gàbia de la qual no vaig trobar la clau.   En aquell moment passejàvem enmig d’un riu de persones que ens miraven amb ulls curiosos. Tu et recolzaves a mi, amb una escalfor tendre i innocent, i jo t’agafava amb el braç doncs no volia que t’escapessis. Durant la nostra caminada parlàvem i fèiem bromes de nens, sense pensar en les mirades que es dirigien a nosaltres. No t’ho negaré, les ignorava. Em sentia dins un estol de felicitat. Però vas emmalaltir, i despertà del tot allò que havia estat negant. Aquella preocupació que vaig sentir, mentre passaves

La Lluna vermella sempre ha captivat als més il·lusos somiadors. És atractiva, sensual i desprèn una llum que va més enllà d'aquella que el Sol li atorga. Un nit, quan ella feia el seu recorregut enmig de les estrelles, va aparèixer en Hati, un gos de carrer, rodamón i sense amo, que sentia com algú cridava el seu nom sense saber-ho, reclamant la seva atenció en direcció al  cel obert. En veure la lluna, va caure en el parany. Ell sempre havia estat un ésser solitari, amb els sentiments closos i mai havia pensat en fer res que no fos seguir el seu camí allà on el vent el portés. Però aquella llum vermella era diferent; li conferia sentiments nous que desconeixia i la inacabable necessitat de seguir-la allà on ella el guiés, més enllà de l’horitzó. La calidesa que sentia dins seu s’estenia a totes les parts del seu cos i li donaven vitalitat; elèctrica que el fèia moure de forma impulsiva cap a la llum rogenca. La lluna sabia que tenia algú darrere però ignorava que era