August Impera

El camí ha arribat a una bifurcació. És el moment indesitjable en que cal prendre una decisió i escollir entre continuar plegats, o separar-se i que cadascú recorri el camí que “suposadament” tenim establert. A vegades em pregunto si és que es dubta perquè tenim por del que esdevindrà i/o perquè no sabem si fem bé de marxar i abandonar l'altre. Si potser hi ha un motiu o si simplement és un joc d'atzar que ens manipula com a marionetes a mans del destí. El fat és un jugador nat de contradiccions que li agrada moure els fils de la vida i fer-hi uns quants nusos entre ells mentre que nosaltres patim les conseqüències. És un riu que no es pot saltar i que sempre cal ser valent per nadar-lo. És capritxós i es burla de nosaltres amb senyals poc clares que es manifesten en forma de nòduls, clavats dins de la traïdora aigua, i que creen confusió, evitant que pensem clarament. Però aquest camí s'ha d'escollir; s'ha de prendre una decisió: si no corre ràpid el temps, en

Les relacions van i venen, i venen i se'n van. En cap moment pots pretendre mantenir alguna més temps del compte perquè l'altra persona es cansarà i acabarà oblidant-te. Oblidant un vincle que realment em pregunto si existí o fou tot una fantasia meva, esperançat per trobar a algú amb qui viatjar en aquest camí. Hi ha amistats que et poden fer sentir més objecte que amic i que semblen no veure remei dins aquesta foscor solitària, on tampoc albiro interès per part seva de que vingui a recolzar-me o a ajudar-me a aixecar. Realment és d'estúpids ser bo esperant trobar algun tipus de sentiment recíproc i menys en aquestes situacions, ja que només estan subjugades a un sentiment d'ego, influït per les seves banalitats mundanes i que tampoc mostra interès en alimentar el foc de l'amistat que inútilment intentava alimentar; i que ara, per culpa d'aquesta frustració, només generen brases, que cada cop s'apaguen i que es refreden com si els haguessin tirat e