Record d'un passat sortilegi
Reconec una derrota quan la veig. Però si el cap ho veu, el cor es nega a acceptar. Sembla que la meva sort es decanta pels meus rivals. A vegades em pregunto si sap el paper que em toca jugar dins del meu propi destí. Tot va començar en una innocent nit d’estiu. La bruixa escarlata em seduí amb arts càlides, plenes de dolçor que revifà el desig que un cop vaig negar. Fou aleshores quan vaig saber, que em tenia atrapat en una gàbia de la qual no vaig trobar la clau. En aquell moment passejàvem enmig d’un riu de persones que ens miraven amb ulls curiosos. Tu et recolzaves a mi, amb una escalfor tendre i innocent, i jo t’agafava amb el braç doncs no volia que t’escapessis. Durant la nostra caminada parlàvem i fèiem bromes de nens, sense pensar en les mirades que es dirigien a nosaltres. No t’ho negaré, les ignorava. Em sentia dins un estol de felicitat. Però vas emmalaltir, i despertà del tot allò que havia estat negant. Aquella preocupació que vaig sentir, mentre passaves