August Impera

Sóc un pallasso, rei dels bufons i príncep sense corona, de qui depenen tots els meus súbdits, que esperen que els cuidi, que els faci riure i que puguin oblidar aquells sentiments foscos que els turmenten de nit. Un jòquer, la carta guanyadora, que guarda un premi aclaparador que tothom desitja. És igual que tingui el dia gris i els núvols del meu cor plorin amb desesperació. La cara que toca representar és per animar aquest públic que m’aclama per apaivagar el seu dolor. Pallasso sense terra. És el moment de la representació i el meu públic espera, amb deliri, que la meva dolça follia els alliberi de pensaments ofuscats. Desitgen aquella cara de l’arlequí perdut, i somien amb el premi que amaga: el món fantàstic, de colors i de llàgrimes de felicitat que la meva bogeria ofereix. Però un pallasso actua perquè és el seu deure; existeix pels demés i maquilla la seva cara amb colors de normalitat per amagar la foscor que l’acompanya; tot perquè el seu públic quedi satisfet. Aquests color

Reconec una derrota quan la veig. Però si el cap accepta, el cor es nega a claudicar. I tot i així, la meva sort es decanta pels meus rivals; a vegades em pregunto si la fortuna sap el paper que em toca jugar dins del meu propi destí. Tot va començar en una innocent nit d’estiu. La fetillera em seduí amb arts càlides, plenes d'una dolçor que revifà el desig que un cop vaig negar. Fou aleshores quan vaig saber, que em tenia atrapat en una gàbia de la qual no vaig trobar la clau. En aquell moment passejàvem enmig d’un riu de persones que ens miraven amb ulls curiosos. Tu et recolzaves a mi, amb una escalfor tendre i innocent, i jo t’agafava amb el braç; no volia que escapessis. Durant la nostra caminada parlàvem i fèiem bromes de nens, sense pensar en les mirades que es dirigien a nosaltres. No t’ho negaré, les ignorava: em sentia dins un estol de felicitat. Però vas emmalaltir i, vas canviar. Ja no eres com abans i, mentre em colpejaves amb la teva fredor, despertà tot